« Doni aicí lo promier, "Discurs a la Joventut", qu’es divisat en doas partidas : la Republica, l’Avenidor. Podetz legir aicí dessota la promiera.
Per un legeire occitanista, es un plaser dei grands de trobar revirada ansin, dins una lenga escricha tant pròchi de l’occitan, la paraula noble e potenta de Jaurès. Pensi qu’es pas necessari de tradurre...
" Aquest discurs fou pronunciat l’any 1903, amb motiu d’una repartició de premis als alumnes del Liceu d’Albi (França) Senyores, Senyors, Joves Alumnes :
Es una gran alegria pera mi el trobar-me altre cop en aquest liceu d’Albi i tornar-hi a pendre (sic) un instant la paraula. Gran joia matizada d’un poc de tristesa ; perquè quan se torna a un lloc a llargs intèrvals, se mesura de sobte lo que l’insensible fugida dels díes ha robat de nosaltres pera donar- ho al passat. El temps ens havía sostret a nosaltres mateixos, de mica en mica, i tot d’una veiem lluny de nosaltres un gros bloc de la nostra vida. La llarga processó de formigues dels minuts, enduent-se cadascuna un gra humà, camina silenciosament, i arriba un día que’l graner es vuid.
Però què hi fa que’l temps ens prengui la nostra força poc a poc, si l’utilitza obscurament pera obres vastes en les quals sobeviu quelcom de nosaltres ? Vintidós anys ha, jo vaig
pronunciar aquí el discurs de consuetut [1]. Recordo (i pot-ser algún dels meus colegues d’aleshores se’n recordarà també) que havía escullit com a tema : els Judicis humans. Demanava als qui m’escoltaven que jutgessin els homes amb benvolença, es a dir, amb equitat, que procuressin destriar, en les conciencies més mediocres i en les existencies més banals, els raigs de llum,les fugitives guspires de bellesa moral per les quals se revela la vocació de grandesa de la naturalesa humana. Els pregava que interpretessin amb indulgencia el vacilant esforç de l’humanitat insegura.
Pot-ser, en els anys de lluita que han seguit, he faltat més d’una vegada envers alguns adversaris en aquests concells de generosa equitat. Lo que’m tranquilitza un poc, es el pensar que així mateix s’hi ha degut faltar envers la meva persona, i això restableix l’equilibri. Lo que roman cert, a travers de totes les nostres miseries, a travers de totes les injusticies comeses o sofertes, es que cal concedir un llarg crèdit a la naturalesa humana ; es que un se condemna a sí mateix a no comprendre l’humanitat, si no’s té el sentit de la seva grandesa e el pressentiment dels seus destins incomparables. Aquesta confiança no es necia, ni cega, ni frèvola. No ignora els vicis, els crims, els errors, els prejudicis, els egoismes de tota mena, egoisme dels individus, egoisme de les castes, egoisme dels partits, egoisme de les classes, que fan feixuga la marxa de l’home, i xuclen sovint el curs del riu en un torbellí tèrbol i sagnant. Sab que les forces bones, les forces de seny, de claror, de justicia, no poden prescindir dels concurs del temps, i que la nit de la servitut i de l’ignorancia no es pas esvaïda per una illuminació sobtada i total, sinó solament atenuada per una lenta serie d’aurores incertes.
Si, els homes que tenen confiança en l’home saben això. Estàn resignats per endavant a no veure més que une realització incompleta de llur vast ideal, el qual, son torn, serà sobrepassat ; o més aviat se feliciten de que totes les possibilitats humanes no’s manifestin dintre’ls limits estrets
de llur vida. Estàn plens d’una simpatía deferent i dolorosa per aquells que, havent sigut maltractats per l’experiencia immediata, han concebut pensaments amargs, per aquells ma vida dels quals ha coincidit amb èpoques de servitut, de rebaixament i de reacció, i que, sota’l negre núvol immóbil, han pogut creure que’l dia no s’alçaria més. Però se guarden prou d’inscriure definitivament en el passiu de l’humanitat que perdura les equivocacions de les generacions que passen. I afirmen, amb una certitut inquebrantable, que val la pena de pensar i d’obrar, que l’esforç humà envers la claretat i el dret no es mai esforç perdut. L’historia ensenya als homes les difficultats de les grans tasques i la lentitut dels acompliments, però justifica l’invencible esperança.
En la nostra França moderna què es, doncs, la Répública ? Es un gran acte de confiança. Instituir la República es proclamar que milions d’homes sabràn traçar ells mateixos la regla comuna de llur acció ; que sabràn conciliar la llibertat i la llei, el moviment i l’orde ; que sabràn combatre-s sense destroçar- se ; que llurs divisions no aniràn fins a un furor crònic de guerra civil, i que mai cercaràn en una dictadura, no tant sols passatgera, una treva funeste i un covard repòs. Instituir la República es proclamar que’ls ciutadans de les grans nacions modernes, obligats a atendre, per un treball constat a les necessitats de la vida privada i domèstica, tindràn, no obstant això, prou temps i prou llibertat d’esperit pera ocupar-se de la cosa pública. I si aquesta República surgeix en un món monàrquic encara, es assegurar que s’adaptarà a les condicions complicadas de la vida internacional, sense violentar l’evolució més lenta dels altres pobles, però sense perdre gens el seu just orgull i sense atenuar el brill del seu principi.
Si, la República es un gran acte de confiança i un gran acte d’audàcia. La seva invenció era tant paradoxal, que àdhuc els homes hardits que fa cent dèu anys revolucionaren el món, per de prompte en prescindiren. Les constitueients de 1789 i de 1791, els mateixos legisladors de 1792 creien que la
monarquía tradicional era l’envoltori necessari de la societat nova. No van renunciar an aquest abrigall més que baix els cops repetits de la traició reial. In quan per fi hagueren desarrelat la reialesa, la República els aparegué menys com un sistema predestinat que com el sol medi d’omplir el vuid deixat per la monarquia. Aviat, no obstant, i després d’algunes hores d’astorament i quasi d’inquietut, l’adoptaren amb tota llur pensa i amb tot llur cor. Elles reasumiren i confongueren en la República tota la Revolució. I no intentaren enganyar-se, ni provaren de tranquilitzar-se amb l’exemple de les repúbliques antigues o de les repúbliques helvètiques e italianes. S’adonaren perfectament de que creavan una obra nova, audaciosa i sense precedents. No era l’oligàrquica llibertat de les repúbliques de la Grecia, fragmentades, minúscules i opoiades sobre’l treball servil. No era’l privilegi superb de la república romana, alta ciutadella desde ont una aristocratia conqueridora dominava’l món, comunicant-se amb ell per una jerarquia de drets incomplets i minvants que devallaven fins al no-res del dret, graons cada vegada més degradats i més ombrivols, que’s perdíen per fí en l’abjecció de l’esclavatge, limit obscur de la vida tocant a la nit soterrania. No era’l patriciat mercantívol de Venecia i de Gènova. No : era la República d’un gran poble ont no hi havía més que ciutadans i ont tots els ciutadans eren iguals. Era la República de la democracia i del sufragi universal [2]. Era una novetat magnífica i corprenedora.
Els homes de la Revolució en teníen conciencia. I quan en la festa del 10 d’agost de 1793 celebraren aquesta Constitució, que per primera vegada d’ençà de l’orígen de l’historia organitzava dintre la sobiranía nacional, la sobiranía de tots, quan menestrals i obrers, forjadors, fusters, treballadors dell camp desfilaven en el seguici, barrejats amb els magistrats del poble i tenint per ensenyes llurs eines, el president de la Convenció poqué dir que aquell era un día que no s’assemblava a cap altre día, el més bell d’ençà que’l sol estava
penjat en l’immensitat de l’espai ! Totes les voluntats s’alçaven, pera posar-se a la mida d’aquesta novetat heroica. Es per ella que aqueixos homes combatiren i moriren. Es en son nom que feren retrocedir els reis d’Europa... Es en son nom que’s delmaren. I concentraren en ella una vida tant ardenta i tant terrible, produiren per ella tant actes i tant pensaments, que’s pogué creure que aquesta República nova del tot, sense model com sense tradicions, havía adquirit en alguns anys la força i la substancia dels segles.
O, no obstant, quantes vicissituts i quantes proves abans que aqueixa República, que’ls homes de la Revolució havien cregut indestructible, quedi consolidada per fi sobre la nostra terra ! No solament es vençuda després d’alguns anys d’oratge, sinó que sembla que s’esborri per sempre més de l’historia i de la memoria mateixa dels homes. Es escarnida, ultratjada ; més que això, es oblidada. Durant mig segle, fòra d’alguns cors pregons que guardaven el record i l’esperança, els homes la reneguen o àdhuc l’ignoren. Els defensors del vell règim no’n parlen més que pera fer-ne afront a la Revolució : "Heus- aquí ont ha conduit el deliri revolucionari !" I entre aquells que fan professió de defenar el món modern, de continuar la tradició de la Revolució, la major part desautoritza la República i la democracia. Se diría que ni tampoc se’n recorden. Guizot s’exclama : "No arribarà mai el día del sufragi universal". Com si ja no hagués tingut els seus grans díes d’historia, com si la Convenció no hagués sortit d’elle. Thiers, quan compta la Revolució del 10 d’agost, deixa de dir que proclamà el sufragi universal, com si això hagués estat un accident sense importancia i una extranyesa d’un día. República, sufragi universal, democracia, tot això fou, si hem de creure als prudents, el somni febrós dels homes de la Revolució. Llur obra ha restat, però llur febre ha desaparegut ; i el món modern que ells han fundat, si està obligat a continuar llur obra, no ho està a continuar llur deliri. I la brusca ressurrecció de la República, reapareixent en 1848 pera desparèixer en 1851, semblava, en efecte, la breu recaiguda en
un mal somni ben tot esvait.
I heus-aquí ara que aquesta República, que sobrepassava tant l’experiencia secular dels homes i el nivel comú del pensament, que quan caigué les seves ruines mateixes sucumbiren i el seu record se perdé, heus-aquí que aquesta República de democracia, de sufragi universal i d’universal dignitat humana, que no havía tingut model i que semblava destinada a no tenir un demà, ha devingut la llei durable de la nació, la forma definitiva de la vida francesa, el tipus envers el qual evolucionen lentament totes les democracies del món. Resulat - i això es sobre tot lo que senyalo als vostres esperits - que la mateixa audacia de la tentativa ha contribuit a l’èxit. L’idea d’un gran poble governant-se a sí mateix era tant noble, que en les hores de dificultat i de crisi s’ofería a la conciencia de la nació. Per primera vegada, en 1793 el poble de França havia assolit aquesta cima, i hi havia assaborit un tant alt orgull, que sempre, sota l’aparent oblit o l’aparent indiferencia, subsistía la necessitat de retrobar aqueixa emoció extraordinaria. Lo que constituía la força invencible de la República, es que no aparegué solament de periode en periode, en el desastre o la confusió dels altres règims, com l’expedient necessari i la solució forçada. Era un conhort i un orgull. No més ella tenía prou noblesa moral pera donar a la nació la força, oblidat els errors i dominar els desastres. per això devía dir ella la darrera paraula. Nomboses són les relliscades i nombroses les caigudes sobre’ls espadats que menen als cims ; però els cims tenent una força d’atracció. La República ha vençut perquè està en la direcció de les altures, i l’home no pot elevar-se sense pujar envers ella. La llei de la gravetat no obra sobiranament sobre les societats humanes, i no es en els llocs baixos ont troben llur equilibri. Aquells qui, d’un segle ençà, han posat ben alt llur ideal han sigut justificats aquells que’l posen més alt encara. Perquè’l proletariat en son conjunt comença a afirmar que no es solament en les relacions politiques dels homes, sinó també en llurs relacions econòmiques i socials que cal fer entrar la
llibertat vera, l’igualtat, la justicia. No es solament la ciutat ; es l’obrador, es el treball, es la producció, es la propietat lo que vol organitzar segons el tipus republicà. Creu que s’ha de substituir un sistema que divideix o oprimeix per una vasta cooperació social ont tots els treballadors de la mà i treballadors del cervell, baix la direcció de caps lliurament elegits per ells, administraran la propietat per fi organitzada.
Senyors, no oblido pas que jo soc l’únic que aquí tinc la paraula i que aquest privilegi m’imposa molta reserva. No n’abusaré pera dreçar en aquesta festa una idea entorn de la qual se lliuren i’s lluiraràn encara aspres combats Però com m’era possible parlar davant d’aquesta joventut que es l’avenir, sense deixar escapar el meu pensament d’avenir ? Jo us hauría ofès per excés de prudencia ; puig qualsevol que sigui’l vostre sentir sobre’l fons de les coses, sou tots esperits massa lliures pera fer-me un càrrec d’haver afirmat aquí aquesta alta esperança socialista que es la llum de la meva vida.
Vull solament dir-vos dugues coses, perquè toquen, no al fons del problema, sinó al mètode de l’esperit i a la conducta del pensament. Per de prompte, envers una idea audaciosa que ha d’atacar tants interessos i tantes habituts i que pretén renovar el fons de la vida, vosaltres teniu el dret d’esser
exigents. Teniu el dret de demanar-li que faci les seves proves, es a dir, que estableixi amb precisió com se lliga a tota l’evolució política i social, i com pot entrar-hi. Teniu el dret de demanar-li per quina serie de formes jurídiques e econòmiques assegurarà el pas de l’ordre existent a l’ordre nou [3]. Teniu el dret d’exigir-li que les primeres aplicacions que puguin fer-se’n, aumentin la vitalitat econòmica i moral de la nació. I cal que ho provi, mostrant-se capaç de defensar lo que ja hi ha de noble i de bó en el patrimoni humà, que no ve a malversar-lo, sinó a engrandir-lo. L’idea del socialisme tindría ben poca fe en sí mateixa si no acceptés aquestes condicions.
En canvi, vosaltres li deveu l’estudiar-la amb un esperit lliure, que no’s deixa torbar per cap interès de classe. Li deveu el no oposar-lo aqueixes ralleries frèvoles, aqueixos esborraments cecs o premeditats, i aqueix parti pris de negació irònica o brutal que tant sovint, desde fa un segle, els prudents oposaren a la República, avui acceptada per tots, al menys en sa forma. I si esteu tentats de dir que no s’ha de perdre temps examinant o discutint somnis, guaiteu un dels vostres barris
([1]- Note Revista : L’orador aludeix aquí a la Vidreria obrera d’Albi, fundada i administrada exclusivament pels obrers que hi treballen). Quantes burles, quantes profecíes sinistres sobre l’obra que allí hi ha ! Quants lúgubres pronòstics oposats als obrers que pretenien dirigir-se ells mateixos, ensajar en una gran industria la forma de la propietat colectiva i la virtut de la lliure disciplina ! L’obra ha durat, no obstant ; ha crescut i permet entreveure lo que pot donar la cooperació colectivista. Humil brot, es cert, que demostra el treball de la sava, el lent pujar de les idees noves, la potencia de transformació de la vida. Res més mentider que’l vell adagi pessimista i reaccionari de l’Ecclesiastès desenganyat : "No hi ha res nou sota’l sol." El mateix sol ha estat en altres temps una novetat, i
la terra fou una novetat, i l’home fou una novetat. L’historia humana no es més que un esforç incessant d’invenció, i la perpetual evolució es una perpetual creació.
Així, també, acullireu amb un esperit lliure aquesta gran novetat que s’anuncia amb símptomes multiplicats : la pau durable entre les nacions, la pau definitiva.
No’s tracta pas de deshonrar la guerra en quant al passat. Ella ha estat una part de la gran acció humana, i l’home l’ha ennoblida pel pensament i pel coratge, per l’heroisme exaltat, pel magnànim menyspreu de la mort. Elle ha estat sens dubte i durant llarg temps, dintre’l caos de l’humanitat desordenada i saturada d’instints brutals, el sol medi de resoldre’ls conflictes ; ella ha estat també la dura força que, fent xocar les tribus, els pobles, les races, ha barrejat els elements humans i preparat els agrupaments vastes. Però ve un día - i tot es indica que es próxim - en que l’humanitat está suficientment organitzada, es prou mestressa de si mateixa pera poder resoldre per la raó, la negociació i el dret els conflictes dels seus agrupaments i de les seves forces. Il la guerra detestable i gran en tant que era necessaria, es atroç i malvada quan comença a semblar inútil [4]
Jo no us proposo pas un somni idílic i và. Per massa temps les idees de pau i d’unitat humana no han estat més que una claror ilusoria que aclaría irònicament les matances contínues. Vos en recordeu de l’admirable quadro que’ns ha deixat Virgili de la caiguda de Troia ? Es de nit : la ciutat sorpresa es envaída pel ferro i el foc, per la mort, l’incendi i la desesperança. El palau de Prima es forçat i les portes esfondrades deixen aparèixer la llarga filera dels departaments i de les galeries. De cambra en cambra, les atxes i els glavis persegueixen els vençuts ; infants, dònes, vells, se refugien debades prop de l’altar domèstic que’l llorer sagrat no protegeix contra la mort i contra l’ultratge ; la sang raja a dolls, i totes les boques criden de terror, de dolor, d’insult i d’odi. Mes per damunt la demora trasbalsada i udolant, leis eixides interiors, les teulades ensorrades deixen ovirar el gran cel serè i tranquil, i tot el clam humà de violencia i d’agonía puja envers les estrelles d’or : Ferit aurea sidera clamor.
De la mateixa manera desde fa vuit segles i de periode en periode, cada vegada que una estrella d’unitat i de pau s’ha aixecat sobre’ls homes, la terra esquinsada i ombrivola ha repost amb clamors de guerra.
Era, de primer, l’astre imperial de Roma conqueridora que creia haver absorbit tots els conflictes en la radiació universal de la seva força. L’imperi s’enfonça sota’l xoc dels barbres [5], i un espantós tumult respón a la pretensió superba de la pau romana. Després fou l’estrella cristiana que envolcallava la terra amb une lluor de tendresa i amb una promesa de pau. Però atenuada i dolça en els horitzons galileus, s’alça dominadora i aspre sobre l’Europa feudal. La pretensió del papat a pacificar el món sota la seva llei i en nom de l’unitat catòlica no feu més que aumentar les pertorbacions i els conflictes de l’humanitat miserable. Les convulsions i les morts de l’edat mitja, els xocs sagnants de les nacions modernes, foren l’irrisoria rèplica a la gran promesa de pau cristiana. La Revolució a son torn aixeca un alt senyal de pau universal per l’universal llibertat. I heus-aquí que de la mateixa lluita de la Revolució contra les forces del vell món en surten guerres formidables.
I doncs, què ? La pau ens fugirà sempre ? I el clam dels homes, sempre furiosos i sempre decepcionats, continuarà pujant vers les estrelles d’or, desde les capitals modernes incendiades pels obusos, com de l’antic palau de Priam incendiat per les aixes ? No, no ! I a pesar dels concells de prudencia que’ns donen aquestes grandioses decepcions, goso a dir, amb milions d’homes, que ara la gran pau es possible, i si ho volem, es pròxima. Forces noves treballen a favor seu : la democracia, la ciencia metòdica, l’universal proletariat
solidari. La guera devé més difícil, perquè amb les governs lliures de les democracies modernes devé a l’ensems el perill de tots pel servei universal, el crim de tots pel sufragi universal. La guerra devé més difícil perquè la ciencia envolcalla tots els pobles en una xarxa multiplicada, en un teixit cada día més estret de relacions, d’intercanvis, de convencions ; i si’l primer efecte de les descobertes que suprimeixen les disancies es devegades l’agravar les rivalitats, a la llarga creen una solidaritat, una familiaritat humana, que fan de la guerra un atentat monstruós i una mena de suicidi colectiu.
En fi, el comú ideal que exalta i uneix els proletaris de tots els paisos els fa més refractaris cada día l’ubriaguesa guerrera, als odis i a les rivalitats de nacions i de races. Si, així com l’historia ha donat la darrera paraula a la República tant sovint befa i trepitjada, donarà el darrer mot a la pau, tant sovint rallada pels homes i les coses, tant sovint trepitjada pel furor dels aveniments i de les passions. Jo no us dic pas : això es una certesa completa. No n’hi ha de certesa completa en l’historia. Sé prou que encara són nombrosos en les articulacions de les nacions els punts malalts d’ont pot nàixer se sobte una passatgera inflamació general. Però jo sé també que hi ha envers la pau tendencies tant fortes, tant pregones, tant essencials, que depèn de vosaultres, per una voluntat conscient, deliberada, infadigable, el sistematitzar aqueixes tendencies i realitzar per fi la paradoxa de la gran pau humana, com els vostres pares han realitzat la paradoxa de la gran llibertat republicana. Obra difícil, però no impossible. Apaivagament dels prejidicis i dels odis, aliances i federacions sempre més vastes, convencions internacionals d’ordre econòmic i social, arbitratge internacional i desarmament simultani, unió dels homes en el treball i en la llum, aquest serà, joves, el més alt esforç i la mes alta gloria de la generació que arriba.
No, jo no us proposo un somni enganyador ; no us proposo tampoc un somni afeblidor. Que ningú de vosaltres se cregui
que en el periode encara difícil e incert que precedir l’acord definitiu de les nacions, volem entregar a l’atzar de les nostres esperances la més petita part de la seguretat, de la dignitat, de l’orgull de la França. Contra qualsevol menaça i qualsevol humiliació, caldrà defensar-la ; ella es dugues vegades sagrada per nosaltres, perquè es la França i perquè es humana [6].
Àdhuc l’avinença de les nacions en la pau definitiva no esborrarà pas les patries, les quals serviràn llur pregona originalitat històrica, llur fonció propia en l’obra comuna de l’humanitat reconciliada. I si no volem esperar pera tancar el llibre de la guerra, que la força hagi redreçat totes les iniquitats comeses par la força, si non concebim les reparacions com revenjes, trobarem que l’Europa, penetrada per fi de la virtut de la democracia i de l’esperit de pau, sabrà trobar les fòrmules de conciliació que alliberaràn tots els vençuts de les servituts i dels dolors que són inherents a la conquesta.
Però per de prompte, però abans de tot, cal rompre el cercle de fatalitat, el cercle de ferro, el cercle d’odi ont àdhuc les reivindications justes provoquen represalies que’s vanten d’esser-ho, ont la guerra tomba darrera de la guerra en un moviment sense sortida i sens fi, ont el dret i la violencia, sota la mateixa llureia sagnant, no’s distingeixen l’un de l’altre, i ont l’humanitat llatzerada plora per la victoria i per la justicia casi tant com per sa desfeta.
Sobre tot, que no se’ns acusi d’abaixar i d’enervar els coratges. L’humanitat es maleida, si pera demostrar coratge està condemnada a matar eternament. El coratge, avui, no consisteix en mantenir sobre’l món l’ombrivola nuvolada de la guerra, nuvolade temible, però dorment, de la qual tothom pot sempre vantar-se de que esclatarà sobre d’altres. El coratge, no consisteix en deixar a les mans de la força la solució dels conflictes que la raó pot resoldre ; car el coratge es l’exaltació de l’home, i això n’es l’abdicació. El coratge, pera
nosaltres coratge de totes les hores, està en soportar sense defallir les proves de tota mena, físiques i morals, que prodiga la vida. El coratge està e no entregar la propia voluntat a l’atzar de les impressions i de les forces ; està en servar en les lassituts inevitables l’habitit del treball i de l’acció. El coratge, en el desordre infinit de la vida que’ns solicita per totes bandes, està en escullir un ofici i complir-lo bé, sigui el que sigui ; està en no cansar-se davant del detall minuciós i monòton ; està en devenir, tant com se pugui, un tècnic perfecte ; està en acceptar i comprendre aquesta llei de l’especializació del treball que es la condició de l’acció útil, i no obstant procurar a l’esperit algunes escapades envers el vast món i algunes perspectives més exteses. El coratge està en esser alhora, i qualsevulga que sigui nostre ofici, un pràctic i un filosop [7] El coratge està en compendre la propia vida, en precisar-la, en aprofondir-la, en disposar-la i coordinar-la, no obstant, a la vida general. El coratge està en vigilar escrupulosament la màquina de filar o de teixir, pera que no’s trenqui cap fil, i preparar no obstant un ordre social més vast i més fraternal ont la màquina serà la servidora comuna dels treballadors alliberats. El coratge està en acceptar les condicions noves que la vida fa a la ciencia i a l’art, en acullir i explorar la complexitat gairebé infinida dels fets i dels detallas, i no obstant aclarir aquesta realitat enorme i confusa mitjançant idees generals, en organitzar-la i enlairar-la mitjantçant la bellesa sagrada de les formes i dels ritmes. El coratge està en dominar les propies faltes, en sofrir- ne, perrò sense resultar-ne atuit i continuant el camí. El coratge està en estimar la vida i en mirar la mort amb un esguard tranquil ; està en anar a l’ideal i compendre lo real ; està en obrar i en donar-se a les grans causes sense saber quina recompensa reserva al nostre esforç l’univers profond, ni si li reserva alguna recompensa. El coratge està en cercar la veritat i en dir-la : està en no sofrir la llei de la mentida triomfant que passa, i en no fer eco, amb la nostra ànima, amb la nostra boca i amb les nostres mans aplaudiments imbècils i
a les cridories fanàtiques.
Ah, verament, que pobre es la nostra concepció de la vida, que curta la nostra ciencia de viure, si creiem que, un cop la guerra abolida, mancaràn als homes les ocasions d’exercir i d’esperimentar el llur coratge, i que pera això cal prolongar els tocs de timbals que en els liceus del primer Imperi feien saltar els cors ! Aleshores tocaven un toc heroic ; en el nostre segle vintè, farien soroll de vuidor. I vosaltres, joves, voleu que la vostra vida sigui vivent, sincera i plena. Heus-aquí perquè us he dit a vosaltres, com a homes, algunes de les coses que portava dintre meu. »
Mai d’un sègle après, es terrible de veire que leis espèrs de Jaurès, en 1903, son estats negats per lo sègle XX, mai que demòran nòstreis espèrs per lo sègle XXI... Capitaran ?