La Seyne sur Mer

Accueil > Mes débuts en occitanisme > Premiers contacts avec des créateurs occitanistes > Joan Bodon (1920-1975)

Joan Bodon (1920-1975)

lundi 23 décembre 1991, par René MERLE

La lecture de Boudou, que l’IEO publia après 1968, a été une découverte décisive de la prose occitane moderne.
Voici ce que j’en ai écrit dans Tr’òc :

Bodon [1].
“Sem los òmes sens patria
Que parlam la lenga d’òc”

Au contrari de la cultura socialisada (que trusts e mediàs ne’n fan la valor mercanda), la cultura d’òc es facha ren que de destins personaus, que la valor (non mercanda) dei creators ten qu’a l’accuelh dei militants. Gès de destin tipe. Mai d’unei fan chifrar, quora devenon, ai dos sens, simbèus.
Ansin de Bodon, secat en 75, aviá pas 55 ans. Veniá d’estre sacrat “lo nòstre Bodon” per la butada occitanista. Pas gaire teorician, encara mens cap de pòple, d’escriure faguèt mestier d’òme : dins la solituda fonsa, afectiva, sociala, istorica de seis eròs, grelha l’exigéncia d’armonia de l’òme ambe l’òme, la societat, la natura. Normalitat. Quimera ?
Parlarai pas aicí de l’òbra, que se tròba tota ais edicions de l’I.E.O., ni mai de l’òme, public o secret. Remandi ais actes dau collòqui Bodon (C.I.D.O). Mai, ambe un salut fraternau, quauquei mots sus l’itinerari, un itinerari que tant agueron sensa devenir Bodon, fach de rompeduras, de retorns impossibles, de traspassaments dolorós : sempre diferéncia assumida, “normalitat” dins la diferéncia, diferéncia tornamai dins la “normalitat”... Enfant de paisans de Roerga, devèn mèstre d’escòla. Rompedura ambe un monde barrat, condamnat. L’amor de la lenga mairala abolís (dins l’imaginàri) la distancia presa ambe lei sieus. Mai “Tot un pòple nos renega / La flor se passís l’òrt”. Solituda. Escòla normala ; rompedura ambe lo païs blanc, integracion a la normalitat francesa. mai lo normalian fraireja ambe lei comunistas : iper-diferéncia dins la normalitat laïca. Après lo drame dau S.T.O es un òme sol, mal companhon de rota dau P.C.F., elegit de la minoritat dau S.N.I. Maugrat la destalinisacion, aquel libertari mantèn un cant a Estalin.
Joine, va a la poesia francesa. Mai tanben a l’escritura d’òc. Sensa illusion, que l’occitan a plus gès d’utilitat sociala. “Normalitat” pasmens dins la marga, que fòrça regents escriguèron en òc, e que lo vam ven dei jornaus de Roerga, cronicas “patoèsas”, paura letra barrada, mai legida. Mai qu’un plaser, escriure sa lenga es testimoniar davant son pòple. Ansin Bodon ten la cronica “patoèsa” dau jornau comunista d’Avairon La Voix du Peuple, luenh dei causidas graficas occitanas, que sap d’estre legit per de gens simples, acculturats en francés. A l’òme public li passan aquesta fantasiá, recanton “patoes” dins lo jornau, dins la vida francesa. Aquel patesejaire rotje es format e demòra dins lo Felibrige roergat, puèi rescòntra l’occitanisme pedagogic (que pren vam après la lei Deixonne de 1951) : participa, e mai se lo Felibrige es (per fòrça) una secta se la pedagogia risca d’èstre aisina vueja, luenh de la vida, que s’ensenha pas coma manjar la sopa : “Nos cal apielar sus d’òbras”. Felibrige, occitanisme, es un rescòntre, recampan de gens de l’endrech, per de bòn, e, meme formalament, an una amir “nacionala”. Eu escriu : va dau conte, causida estrategica, a de romans tant noveus de ton, de contengut. Mai es luenh dau catalanò-modernisme, de la sembla-modernitat, rebat de la cultura dominanta. A despart d’uneis aparaires de la lenga, cu sap qu’escriu ansin ? E coma publicar, qu’a gès de sous ? Ambe l’ajuda deis amícs d’Albigés e de Roerga, comença d’èstre coneissut, mai l’òbra fa pas encara sens collectiu. Destin destimborlat, que despuèi l’adolescencia Bodon escriu en òc, quasi sensa public. Per de rasons personalas e financieras, part trabalhar en Argeria, per d’annadas. Rompedura ambe sa realitat, mai pas ambe l’òbra.

Ambe l’ajuda decisiva dau fogau d’Albigés e d’Avairon, fogau màger de l’occitanisme enrasigat, es revelat “nacionalament” per l’I.E.O deis annadas 70, qu’aquesta votz de la diferéncia absoluda sembla parlar per totei. Sa grafia es “corrigida”, que Bodon mestrejava pas la grafia occitana. Reconeissença ? Es mens aquela de sa generacion que dei joves. Es formala e pas financiera. E risca d’estre una mespresa : Bodon seguís lo moviment, dona dins Le Saint Affricain lei “Propos d’un Occitan”. Mai son darnier roman, La Quimera, desnoncia lo nacionalisme proclamatòri. Androna. “Perqué degús m’escota pas ? Ni los pastres, ni los sabent. Es coma se parlavi pas...”
Que cercava pas la patria, cercava una patria.
Que pensariá de sa normalitat postuma ? Estampat per lo S.N.I., revirat en francés ( !), subjècte de contribucions saberudas. D’uneis an meme presentat un espaci d’autò-gestion basat sus la nocion filosofica de Talvera, que cantava Bodon : “Es sus la Talvera qu’es la libertat”. Sinceritat e omenatges faciles dins la securitat e l’oficialitat, tot si mescla. Prova bela que la diferéncia de Bodon quita pas d’èstre activa.
Renat Merle

Notes

[1Tr’òc, n°2, février 1991

| | Plan du site | Suivre la vie du site RSS 2.0 | SPIP