La Seyne sur Mer

Accueil > Identités. Ethnotypes. > Identité. Généralités > À propos des serments de Strasbourg

À propos des serments de Strasbourg

vendredi 23 décembre 2016, par René MERLE

Un ami vient de me parler, une fois encore, du présumé texte français. Il venait de lire dans le très bel ouvrage de Pascal Quignard, Les larmes, Grasset, 2016, p. 122, et me demandait mon avis :

« À mi-chemin, dans la plaine glacée, le vendredi 14 février, à la fin de la matinée, les deux rois et les chefs - les ducs des tribus - portent solennellement un serment de paix entre eux et concluent devant Dieu un pacte d’entraide - maléficiante, sacrée - contre Lothaire. C’est alors que, le vendredi 14 février 842, à la fin de la matinée, dans le froid, une étrange brume se lève sur leurs lèvres.On appelle cela le français. »
Sur les circonstances et le texte des serments, cf. par exemple : Serments
Je ne peux que répondre par le point de vue plus qu’autorisé de mon ami Philippe Martel, publié dans Jornalet :
" L’istoria dels debats a l’entorn dels sagraments d’Estrasborg es amusanta : chascun de lor costat, los Catalans, los Occitans, los Romanches e los Furlans au sègle XIX an totes afortit que l’i avia aqui lo premier texte dins lor lenga. Un nimesenc dau temps de Napoloeon Ier o a provat de biais decisiu en donant a sos legeires tot simplament la reviraa dels sagraments en occitan contemporaneu… Ieu sio pas especialista, mas serio puslèu de l’aveaire de Cerquiglini : una mena de volapuk amagestrat sus un canto de taula a la lesta per correpondre au texte germanic, que se poia apontelar jà sus la debuta d’una tradicion escricha inconoissùa en domeni roman. L’autor aurè assajat de montar un cause a pauc pres comprensible d’Aquitània a Nord de Francia occidentalis, per un public probablament estrech (chau pas imaginar los dos fraires amb un megafon a parlar a de miliers de guerriers, puslèu una chausia de notables).
Dins lo text "roman" l’i a de causas que son clarament dau nord : "savir", amb -v- e pas -b- e ont lo i nota probablament un i : long en evolucion vès la diftonga ei (modèl : ço qu’en alemand ancian se nota î e evoluis puèi vers ei (ay)). "Cosa" es curios : l’i a simplificacion de la diftonga de "causa", mas pas de palatalizacion coma dins "chose", que se fai forçadament avans la monoftongason. Sieie l’autor sap pas notar la palatalizacion, sieie manleva lo mot a un parlar de nord ont la palatalizacion s’es pas facha (normanno-picard per ex.).
 Per contra, una forma coma "ab" per "amb" remanda puslèu au sud (en proto- oïl tre aquela epoca, seria jà quauque ren coma "o"< au) . Es aquo que me fai pensar a una mena de volapuk. Lo manten de -a- returnar, fradra… es sieie una concession au sud roman, sieie l’incapacitat o lo refus, au nom de la tradicion latina, de notar la palatalizacion de /a/, ja aquesia a aqueu moment. Vai-t’en saber/savir.
Suu fons, ne far lo premier texte "francés" m’a sempre pareissut una escrocaria patriotarda : es un doc totalament isolat, pas la debuta d’una tradicion. Chal esperar la fin dau IX (Santa Eulalia, oc) per veire vertadierament un texte en oïl (Wallon ?) "

| | Plan du site | Suivre la vie du site RSS 2.0 | SPIP